Mare de dos fills - Vides paral·leles

·
Fragment d'un article de l'Eva Piquer boníssim, on l'igualtat que es pretén, és difícil d'assimilar.

Diferència de perspectiva.

M'expliquen l'acudit de dues dones en un autobús. Una diu: "Tinc un fill i una filla, i la vida de l'un i de l'altra és tan diferent! La meva filla ha fet una sort increïble: està casada amb un home meravellós que s'aixeca de matinada per atendre el meu nét si plora, prepara l'esmorzar, renta els plats i cuina. Com que tots dos treballen, tenen una noia que els neteja la casa. Poden canviar de cotxe i viatgen sovint. En resum, el meu gendre és una persona fantàstica!.

"En canvi, el meu fill... Pobre, el seu matrimoni no acaba de funcionar. Ell és qui ha de llevar-se de matinada si el nen plora, ha de preparar l'esmorzar, rentar els plats i cuinar. A sobre, com que la meva jove treballa, han hagut d'agafar una noia que netegi la casa. I ella encara vol viatjar i canviar de cotxe. En resum, és una mala bruixa!".

Eva Piquer
diari Avui 7/06/2010

Sobre el dolor

Deixa't cuidar

A la vida hi ha moments de tot tipus, però n'hi ha de molt especials, difícils, tendres i durs també. Sentir que algú es preocupa per tu, que està disposat a cuidar-te, a patir amb tu i compartir fins a l'últim dels teus dolors... és un luxe que tots ens hem de permetre. Si en sentir-nos malament tenim la seguretat de no estar sols, el dolor es torna més humà, ens acompanyarà el mateix temps i recorrerà el nostre cos i la nostra ment, i s'apoderarà de nosaltres i farà que no sentim res més que dolor, però sabent que no estem sols. El dolor incomprès, solitari i dissimulat és més gran, és més ell, és més dolor, es fa fort i creix i ens fa seus. De petits ens ensenyen a compartir, però sempre coses boniques, maques o agradables com una festa, una joguina, un pastís o una bona notícia, i quan arriba el moment de compartir dolors, angoixes i temences no sabem com fer-ho, o ni tant sols sabem si hem de fer-ho, si això serà un senyal de debilitat o d'immaduresa emocional. Es tracta d'una mostra de seguretat personal important, em deixo cuidar, per que pateixo i sóc digne de ser cuidat, i confio en els que m'envolten i puc sentir-me acollit entre les seves mostres d'afecte cap a mi. I per altra banda, els que m'envolten i em cuiden poden sentir que són vàlids a la meva vida, que són útils i necessaris. Sentir que pots ajudar a fer un dolor menys farragós, saber que el dolor hi és però que en ocasions és oblidat gràcies al teu suport, que tornarà, que no marxa, només es despista però ho fa el temps suficient per poder respirar i carregar de nou l'energia necessària per aguantar el dolor sense sentit, sense finalitat i sense remei. Saber-te útil quan algú proper pateix i ajudar-lo i acompanyar-lo i sentir-lo a cada moment et farà viure el seu dolor, i et farà estar a prop, molt a prop, tant a prop que no hi haurà res que no puguis compartir, i el seu patiment serà el teu i et sentiràs bé perquè entendràs que això és estimar. Deixa't cuidar, fes-ho pels que t'envolten, pels que t'estimen, pels que volen compartir amb tu alguna cosa més. Dóna'ls l'oportunitat de sentir que formen part de la teva vida, que comptes amb ells, que són útils, que hi confies i sobretot que els necessites i... els estimes. A cadascú a la seva manera, en el seu lloc i moment però compta-hi i deixa't cuidar, ara que ets tu el que cuides, ara que tu pateixes per altres, deixa'ls que també pateixin per tu i sempre sigues feliç per això.

Estefania Carreño
diari Avuí 1/06/2008

Generacions d'avui dia

Un article interessant en el diari Avui, sobre les noves generacions, realista i alhora divertit

Generació jo

En Teo ha fet 30 anys. I segueix anant al zoo. I és que avui als 30 anys s'hi pot arribar com una criatura de set, amb peto i jersei mariner, o com un iaio de setanta, amb sabatilles i arrossegant-se amb un bastó. S'hi pot arribar embarassat o sense voler sentir parlar de criatures. Casat o separat. O fins i tot divorciat. Hipotecat o compartint pis d'estudiants. Avui fer 30 anys no és sinònim de res. S'hi pot arribar de mil maneres diferents. I a la vegada. Un dia et lleves i penses que finalment t'has centrat. L'endemà, et mires al mirall i hi veus a un barrut irresponsable. Un dia decideixes que el que t'interessa és l'estabilitat. L'endemà ho deixaries tot per anar a fer la volta al món amb motxilla i xiruques. Un dia vols parella, i l'altre res que s'hi assembli. Ni tan sols un gos. Un dia t'agraden els homes. I l'altre penses que potser les dones. Segurament, tot això passa perquè costa deixar escapar l'adolescència. Aquell refugi tan còmode, sense responsabilitats, obligacions ni compromisos però amb tot tipus de drets i privilegis. Sigui com sigui, l'únic que és clar és que els nascuts el 78, com en Teo, aquest any en fan 30. I que són la generació 5x5.

1. Generació jo. Una generació que ha après que primer són ells, i després també. Que per estimar els altres primer s'han d'estimar ells. I se n'han enamorat. Individualistes i narcisistes. Sense compromisos polítics, socials ni ideològics. La generació del "jo sóc l'estrella". I punt.

2. Generació Erasmus. La generació del cap aquí i cap allà. De l'ara hi vaig i ara en torno. De l'estudio a Vic o Berlín. Del vaig un cap de setmana a Calella, o potser a Londres. La generació de la improvisació, amb pànic a la planificació. La generació del "no em preguntis què faré per vacances, perquè no sé ni què, ni amb qui, ni on, soparé avui".

3. Generació 'low cost'. La generació Vueling. La generació Zara. La generació Ikea. La generació de tot el que és provisional. De l'aquí i l'ara. Del munta-ho ràpid i desmunta-ho fàcil, que tinc pressa. La generació del maco, barato, i si trobo alguna cosa millor, ja ho canviaré. La generació de l'imperi efímer.

4. Generació 'reality'. La generació Gran Hermano. La generació que ha renunciat a anar al lavabo amb intimitat per la fama. Perquè si no surts a la tele no ets ningú. I si no tens blog, no existeixes. Una generació que pensa que només hi ha una cosa pitjor que parlin malament de tu, i és que no en parlin.

5. Generació 'in'. La generació del que es porta i el que no. De l'in i l'out. De les tendències. De quin es l'últim concert on has anat, l'últim llibre que has llegit i l'última pel·li que has vist. Una generació enganxada al vici de la novetat. La generació avui.

Bibiana Ballbè
diari Avuí 25 abril 2008

Ja ni ens prometen res

reprodueixo part d'un article interessant al diari AVUÍ que comparteixo, sobre la situació de Catalunya vers Espanya en l'actual moment politic

.............................CREC QUE, MORALMENT, NO CAL QUE PATIM MÉS. Ja hem fet tot el que estava al nostre abast per explicar-nos i podem estar ben tranquils amb la nostra consciència col·lectiva. Tenim la raó i ens hem explicat tan bé com hem pogut. Hem llogat espais al centre de Madrid i els hem convidat a entrar per escoltar-nos, hem donat premis Blanquerna a qualsevol amb l'única condició que no ens hagués insultat prèviament, hem assegurat governabilitats quan ho han necessitat i hem ajornat indefinidament qualsevol projecte propi.
TOTAL, QUE HEM ESTAT TAN PEDAGÒGICS QUE, al final, hem arribat a les eleccions del 2008 i ens adonem, perplexos, que ja no ens tenen en compte, que ja no pensen que ens puguem enfadar seriosament i que no cal ni escoltar-nos ni tenir-nos contents. En definitiva, que ja ningú no ens promet res. Zapatero i Rajoy apareixen a la tele com ho feia Kiko Ledgard a l'Un, dos, tres: amb feixos de bitllets a la butxaca. Ensenyen la pasta als pensionistes, als que cobren el salari mínim, als que volen tenir un fill, als que busquen pis de compra o de lloguer, a les dones que treballen fora de casa, als andalusos que necessitin una línia ADSL, als madrilenys que agafen Rodalies, a qui facin falta 400 euros per quadrar els comptes... Aquí n'hi ha per a tothom però, als catalans, ni cinc.
SEGURAMENT TANT EL PSOE COM EL PP PENSEN que, al capdavall, resulta més econòmic esperar-se a l'endemà de les eleccions i pactar un parell d'obres menors amb algun partit catalanista. Prou barates com per poder dir, ben alt, que no han cedit a cap xantatge i que els pressupostos de l'Estat són equitatius per a tothom i tot allò que diuen sempre. El problema és que als ciutadans cada cop ens fa més la sensació que els intermediaris no ens funcionen gens perquè ni a nosaltres ni a ells ja no ens prometen res. Ni en campanya electoral, que ja és dir.

Salvador Coll
diari AVUÍ, 1 de febrer del 2008

Un molt bon any

un bon article al diari, del balanç de l'any:

Un molt bon any
"S'acaba l'any i arriba el ritual dels balanços, del passar comptes i de mesurar actius i passius, deures i havers, per escatir si el resultat és positiu o negatiu. Si ens ho mirem a gran escala, a escala mundial, el balanç de l'any és positiu, extraordinàriament positiu. L'espectacular reducció de la pobresa que va començar fa uns vint anys ha seguit progressant de forma imparable. Haurem d'esperar per conèixer els detalls de com s'ha repartit el creixement de la riquesa, però amb tota seguretat ara, en acabar el 2007, hi ha al món menys gent que viu en la misèria que a primers d'any. Molt probablement, la misèria s'ha reduït aquest any no només a l'Àsia, com ja fa anys que passa, sinó també a l'Àfrica on sembla que potser estan començant a arribar el progrés i la creació de riquesa.
Més esperança
Per a tots els desafavorits de la Terra, va creixent l'esperança. L'esperança que és possible guanyar-se la vida i ser amos del propi destí. L'esperança que els seus fills tinguin una vida millor que la que ells han tingut. L'esperança que l'educació i la formació serveixin per tenir una vida més rica i plena. L'esperança de poder viure més anys. L'esperança que no se't morin els fills. L'esperança que les dones no estiguin sotmeses als capricis dels mascles. L'esperança del benestar i la llibertat. Milers de milions de persones estan accedint a l'esperança.
Més malestar
I mentre el món millora de forma espectacular, als països desenvolupats patim un notable malestar. El nostre malestar és l'altra cara de la moneda de la seva esperança. Havíem construït un món on el benestar i el progrés ens semblaven garantits, un món que per a nosaltres era meravellós, però que condemnava la resta de la humanitat a la misèria. Ara, quan ells comencen a accedir al benestar, es trenca la nostra illa de prosperitat garantida i ja res no és segur, i se'ns fa evident que hem de treballar dur per guanyar-nos la vida i que no és segur que els nostres fills visquin millor que nosaltres. I ens entra l'enyorança dels bons vells temps sense recordar que la nostra seguretat es basava en la misèria de milers de milions de persones i ens costa adonar-nos que el 2007 ha estat un molt bon any."

Joan Oliver - Diari AVUI 30/12/2007

Fer un paper

Reprodueixo un article del diari interessant

"Molta gent viu interpretant un paper. Potser tots ho feim una mica. Ens protegim rere la imatge que els altres tenen de nosaltres. Una imatge que conté els trets més positius de la nostra personalitat. Quan sortim de casa i anam al carrer, intentam deíxar de banda les febleses, les frustracions, les pors. Tot allò que podria perjudicar la visió de cadascú. Una forma de ser que, sovint, ens hem esforçat a construir, perquè a ningú no li agrada anar pel món evidenciant les pròpies misèries. Molts no aconsegueixen amagarse d'una manera prou convincent. Són incapaços de dissimular amb l'habilitat necessària, de trobar la disfressa creïble, la frase adequada. Altres són experts en l'art de la simulació.

Cary Grant deia: "Fins i tot jo vull ser Cary Grant". Era conscient que havia venut al món una imatge que era un producte magnífic, però que no es corresponia amb la realitat. Els actors viuen una duplicitat manifesta, el rol d'estrella i la persona que són, quan tan sols s'ha d'’nterpretar un paper, el de saber viure. A altres grans actors convertits en mites va succeir-los quelcom semblant. Marilyn morí indefensa rere la imatge d'una sex symbol.

Els polítics sovint s’esforcen a construir un bon personatge. Voldrien ser carísmàtics, segurs, intel.lectualment hàbils, i atractius per als altres. N'hi ha alguns que ho aconsegueixen.
Molta gent intenta salvarse de la mirada dels altres, rere personatges inventats. Juguen a creure’s que són certs, que no hi ha mentides ni falsedats. Arriben a enamorar-se d'aquesta falsa imatge d'ells mateíxos, que no té gaire a veure amb la figura real. No són com Narcís, embriagat d'amor per ell, sinó com Narcisos enganyats, emmirallats en un invent. Admiren qui voldrien ser, adoren allò que simulen representar, es diverteixen en un tramat d'enganys curiosos. Al final, un dia qualsevol, quan cauen totes les màscares, no saben cap on han de mirar. "

Maria de la Pau Janer
diari Avuí – 18 decembre 2007

Pròtesi egípcia

Trobada una protesi en una momia egípcia
UN DIT GROS de cuir i fusta-(a la foto) trobat al peu dret d'un cadaver momificat pot ser l'aparell ortopedic més antic que es coneix en la historia de la humanitat, segons assenyalen un grup d'investigadors britànics. Aquesta pròtesi, que acualment s'exposa al Museu del Caire, es calcula que va ser confeccionada entre els anys 1.000 i 600 abans de la nostra era.

El Periódico 29/7/2007

REACTABLE - nou instrument musical

es un fragment de un article del diari La Vanguardia:


Entrevista a Sergi Jordà, investigador, músico y uno de los creadores del reactable

"Hoy en día hacen falta instrumentos que se puedan tocar desde el primer minuto"
Jordà lidera el Grupo de Investigación en Tecnología Musical, creadores del reactable, un instrumento electrónico que Björk ha unido a su nueva gira"

Sergi Jordà es doctor en Ciencia de la Computación y Comunicación Digital por la universidad Pompeu Fabra, centro en el que lidera el Grupo de Investigación en Tecnología Musical (MTG) en el que se ha inventado, entre otros, un nuevo instrumento electrónico, el reactable. Este nuevo sintetizador que parece salido de la saga Star Trek ha sido presentado en el Sonar y ahora es el juguete preferido de la cantante islandesa Björk, quien lo presentó en la apertura de su gira el pasado 27 de abril en Coachella, California......................

Naila Vázquez - La Vanguardia - Domingo 3 de junio 2007

pots llegir tota l'entrevista a "Entrevista a Jordi Jordá "

Demo Reactable
Vídeo enviado por sayga

El misteri de la Música

Sempre he pensat, com pot ser que la música ens influeixi tant en el nostre ànim.
Com pot ser que la combinació de només set notes ens provoqui un impacte no sols a nivell personal sinó alhora també a milers de persones de cultures diferents i llocs molt distants.
És un misteri com s’associen sons amb realitats viscudes.
En el muntatge de les meves pel·lícules, abans amb Súper 8 i ara en vídeo, estic molt temps per triar les músiques que encaixin amb les imatges i que reprodueixin la sensació que busco.
Sempre em meravella com en la mateixa seqüència de la pel·lícula, segons quina música hi poso, es reflecteixen unes sensacions diferents: pau, misteri, acció, tranquil.litat, por, etc.

Sobre el mateix tema, reprodueixo fragments d’aquest article del Diari AVUI

LA MÚSICA

Definició de diccionari "La música és l'art que s'expresa mitjançant l'ordenació dels sons en el temps"

"........¿on és la màgia de les notes que, combinades d'una determinada manera, poden arribar a tenir aquesta capacitat evocadora tan gran?
Un dia ets a casa, la mar d'alegre, sents que a la ràdio posen Brothers in Arms i, per culpa dels Dire Straits, se't gira el dia. Sense tu voler-ho, escoltar aquella cançó t'ha estovat com una galeta de Vilada en llet calenta. Un altre dia, passejant amb l'MP3 a les orelles, escoltes l'obertura de Lohengrin i notes que cada vegada camines més de pressa, trepitjant l'asfalt amb passa més segura. Em pregunto, també, si la intenció que tenia el mateix Wagner en compondre La mort d'Isolda era que, en sentir-la, ens entristíssim. No ens predisposem pel nom del passatge, és la música mateix que ens marca l'estat d'ànim. Igualment, si fem escoltar L'idili de Sigfrid a un amic, sense que ell en sàpiga el títol ni l'hagi sentit mai, probablement notarà que el seu cor s'eixampla i que, potser no sap de qui, però s'està enamorant.

.....Què ballem nosaltres quan no ens veu ningú? La nostra vida, sense la música, s'assemblaria poc a la nostra vida. Ens hauria robat moltes emocions intenses que, per a bé o per a mal, són les millors. Les notes són petons a l'esperit. Són el veritable tast de la nostra ànima. A vegades no calen pastilles, cal encertar la música que ens convé a cada punt i moment. "
Xavier Bosch

AVUI, 21/5/2007

El síndrome del low cost"

Continuant amb el mateix tema que parlava l’altre dia sobre "la cultura de l’esforç" on vaig transcriure un article publicat per "El Periodico" el 28 d’abril, avui hi trobat aquest altre que es complementa:

"Del cielo a la tierra. La filosofia del "bajo coste" ha trascendido el espacio aéreo para convertirse en el nuevo mito del siglo XXI. Ya no queremos sólo tarifas low cost para volar desde Barcelona o Madrid a Nueva York, también buscamos relaciones de pareja low cost, que nos permitan acceder al juego amoroso con el mínimo coste emocional, relaciones de baja intensidad y menos compromiso: Algo parecido puede estar ocurriendo en el ámbito de la escuela o del trabajo. Triunfan las opciones facilotas, mercenarias, maneras de hacer que requieran poco ejercicio intelectual y escaso o nulo compromiso emocional. Ya no tiene sentido privarse de nada, ni esforzarse por algo. Igualmente pasaremos de curso, y también podremos cambiar de trabajo, o de pareja, sin mayores consecuencias. Comprometerse, atarse, sólo los zapatos. Y esfuerzos, los mínimos. Decía el refranero que: "Todo lo que vale, cuesta". Habrá que revisar el concepto."
Ignasi Castells Cuixart. La Garriga, Barcelona.

El País, 7/5/2007

La Vanguardia 6/5/2007

AZNAR, expresident (gràcies a Déu)

El nostre amic, continua demostrant la mena de personatge que es; i tothom li riu les gràcies, potser havia begut massa vi.
Aznar diu que la DGT no és qui per fixar quant de vi es pot beure

"José María Aznar va llançar ahir una dura diatriba contra les polítiques de seguretat viària --des del consum d'alcohol fins als límits de velocitat-- impulsades pel Govern. L'expresident de l'Executiu, que va rebre la medalla d'honor de l'Acadèmia del Vi de Castella i Lleó, va fer una efusiva defensa del "consum moderat" de vins i, en aquest context, va censurar l'eslògan No podem conduir per tu de la DGT. "¿I qui t'ha dit que vull que condueixis per mi ?", va etzibar Aznar, que va afegir que com a ciutadà sap més bé que no pas Trànsit quant de vi pot prendre sense posar en risc els altres.Per reblar el clau de la seva defensa de la llibertat de l'individu va sentenciar: "A mi no m'agrada que em diguin 'vostè no pot anar a més de tanta velocitat, no pot menjar hamburgueses de tant i li prohibeixo beure vi".

Europa Press - Valladolid

El Periodico 5/5/2007

la cultura de l'esforç

reprodueixo un article del diari, es una realitat de la vida d'avui dia

"Aprengui anglès en 7 dies", "Deixi de fumar sense esforç", "Aprimi's mentre dorm"... Són temps de gimnàstica passiva i bici estàtica, de sofà, telemerda i pizza ràpida; de precuinats i llibres resumits. Ens proposen mil deures per fer sense esforçar-nos. Coses de la postmodernitat. Quan la mala consciència es va allunyar de la nostra vida, es va endur la cultura de l'esforç. Allò que diu que "com més gran és la dificultat superada, més satisfacció se n'obté", avui només és per a psicòlegs, filòsofs o desesperats. La realitat és una altra: tots alhora buscant el mínim esforç. Ens comuniquem per SMS, abreviatures i onomatopeies, tot molt simple. I ens empobrim perquè, abans, arribar a la simplicitat era qüestió d'artistes, de savis, de llarg i complex recorregut cap a l'essencial; ara la simplificació és d'indolents o de les màquines que alimenten la mandra. S'ha de tenir nassos per dir-li a un adolescent que s'esforci en la seva formació quan respira el contrari i els models socials mostren vagància, riquesa fàcil i falta de recursos personals. La pedagogia es complica."
Joan Pere Viladecans, pintor

El Periodico 28/4/2007

va passar dimarts, a les 11,30 (Gran Via - Urgell)

un paràgraf de l'article "Barret" d'Arturo San Agustin publicat a El Periódico

"i bé, va ser dimarts, observant el pas del cotxe fúnebre, observant aquell Mercedes negre, que vaig veure un ciutadà gran que, a l'adonar-se de la presència del vehicle, es va aturar i es va treure el barret com a senyal de respecte al difunt. Gran moment. Barcelona es va tornar millor en aquell breu instant. El que abans era costum, el que abans en deien educació o senyal de respecte, potser ara alguns seríem capaços de dir-ne fins i tot poesia. En aquest punt hem arribat.
Quan el cotxe fúnebre es va allunyar, el ciutadà va tornar a posar-se el barret i va prosseguir els seus passos, presumiblement de jubilat. No va canviar res, però, durant uns segons, repeteixo, tot semblava diferent ."

El Periodico 12/04/2007

Telemadrid i el Català

Sobre el documental "Ciudadanos de segunda" emés per Telemadrid.
És curiós el moment en què s’ha fet saltar l’espurna. Precisament quan Catalunya té al capdavant de la Generalitat un ciutadà que va ser un nen de la inmigració, que va aprende el català a l'escola, motiu pel qual el seu vocabulari és escàs i les normes no sempre les aplica amb correcció. El columnista es limita a reproduir el que fonts del seu partit han difós, com és el fet que ara requereixi classes de català.
Estranya Catalunya: diuen que empara una política excloent del castellà i vota un president de la Generalitat que té problenes amb la llengua que suposadament és avassalladora.

EL Periódico 12/4/2007